Història
de Mallorca
PRIMERES CIVILITZACIONS
Reunim en aquesta etapa
dues fases del poblament més antic de les Balears.
La primera, només
coneguda per indicis descoberts en aquests darrers deu anys, és
representada per la Cova de Muleta, a Sóller, i l'abric de Son
Metge, a Valldemossa, on les anàlisis de radiocarboni han donat
xifres de 4.000 a 3.000 a. C., relacionades amb la presencia de
l'home. Aquestes descobertes han estat una sorpresa, ja que
habitualment es considerava que no existía poblament fins pels
volts del 2.000, com a resultat dels avenços de la navegació
durant les primeres fases de l'edat dels metalls a la
Mediterrània occidental.
És, en afecte, a partir
dels finals del tercer mil·leni que disposem de documenlació
més abundant. D'una banda, la presencia d'alguns megàlits de
tipus dolménic (germans dels que es troben a moltes zonas
d'Europa i que no tenen res a veure amb les construccions dites
també sovint megalitiques própies de Mallorca i Menorca més
tardanes, de l'época talaiòtica), dólmens escassos però
presents a Mallorca, a Menorca i també a Formentera, segons el
recent descobrirnent de Ca Na Costa. Per altra, l'existéncia de
coves, bé d'habitació, bé d'enterrament. Es va definint una
fase caracteritzada per la ceràmica incisa, amb alguns poblats,
com els de Ca Na Cotxera de Muro. Molts altres jaciments són
coneguts, pero poc o no gens excavats ni estudiats prou a fons.
EDAT DEL BRONZE
Durant l'edat del bronze
(aproximadament entre 1.700 i 1.200 a. C.) trobem a Mallorca i a
Menorca un poblament dens i homogeni des del punt de vista de les
restes arqueológiques. En canvi, no sabem pràcticament res
d'Eivissa.
L'habitació
característica són grans cambres rectangulars amb absis que han
estat anomenats " navetiformes" perqué la planta
recorda la de les navetes mallorquines de l'època posterior,
talaiòtica - construides amb parets enormes, que apareixen bé
isolades, bé formant conjunts i, en algun cas, poblats grans.
Fins fa poc semblaven exclusius de Mallorca, però recentment ha
estat descoberta la primera a Menorca (Clariana) i cal suposar
que es produiran noves descobertes. Coneixem molt bé els
sistemes funeraris de l'época, caracteritzat per petites coves
artificials, bé que a vegades també foren aprofitades coves
naturals per als enterraments.
Durant molt de temps,
aquesta fase ha estat qualificada d'argàrica, perqué hom
establia una relació amb la cultura de l'Argar del SE de la
Península Ibérica, però només es basava en una certa
semblanza de les ceràmiques, llises gairebé sempre, i d'algun
instrument de metall: coure o bronze. El terme argàric, aplicat
al bronze de les Balears, avui ja no s'utilitza.
ÉPOCA TALAIòTICA
La civilització típica
de Mallorca i de Menorca es coneguda amb el nom de cultura
talaiòtica, la que els talaiots (grans torres circulars o
quadrades) en són un dels monuments mes característics.
Quantitat de restes d'aquesta fase a les dues Illes és
extraordinaria. Aquest fet és conseqüéncia d'una forta
densitat de poblament i al mateix temps de la facilitat de
conservació de les construccions, fetes amb grans pedres. Els
llocs de vida típics son els poblats, sovint enmurallats, on els
talaiots servían de torre central (com a ses Paisses d'Artà) o
bé de torres incorporades a la murada. Les necrópolis son, en
general, grans coves artificials, però hi ha un cas de tombes
construides, a son Real, prop de Can Picafort (Santa Margalida).
A Menorca es típica la
tomba monumental, dita naveta, algunes de les quals són
monuments espectaculars com la naveta des Tudons prop de
Ciutadella. També és exclusiu de Menorca un altre monument, la
taula, del qual ha estat discutit si tenia una funció religiosa
-com és més probable- o constructiva, com a pilar central d'un
edifici. Part dels poblats d'aquesta época talaiòtica
continuaren habitats durant el temps romà.
EIVISSA CARTAGINESA
Eivissa és un cas a
part dins del conjunt de les Illes, ja que fou l'única que fou
objecte d'una colonització cartaginesa total. La data de
l'arribada dels púnics, 654 a. C., segons la tradició
greco-llatina, que ha estat confirmada, aproximadament, per
descobertes arqueológiques molt recents. Es molt probable que
durant la primera fase, segles VI, V, fos, essencialment, una
factoria, localitzable a l'actual ciutat. Entrat el segle V, la
factoria es convertí en una veritable ciutat, de la qual
coneixem, sobretot, la gran necròpolis del Puig des Molins.
D'aquesta època són també una serie d'establiments rurals,
petits, repartits gaire bé per tota l'illa, coneguts a través
dels seus cementiris. També cal assenyalar els santuaris fins
ara identificats: un en cova (cova des Cuiram, o Cuieram) i
altres a l'aire lliure.
ÉPOCA ROMANA
Els romans ocuparen
Mallorca i Menorca el 123 a. C. No coneixem el moment de la
incorporació d'Eivissa, que sembla que fou per pacte i no per
conquesta.
A Mallorca fundaren dues
ciutats de nova planta, d'urbanisme netament romà: Palma i
Pollentia (Alcúdia), que es mantingueren durant tota l'època
romana com a ciutats principals. Altres nuclis urbans, que
arribaren a tenir categoría de "municipi' romà, sorgiren
de la pervivéncia ó de poblats indígenes de l'època
talaiòtica, dels quals l'unic que coneixem amb nom i situació
és el de Boceor (o Bocchor) al port de Poliença, però
n'existí un altre el SE de l'illa, a ses Salines, i un tercer de
situació incerta. Una de les característiques del poblament
romà és la continuitat de vida a molts poblats talaiòtics, una
part dels quals foren habitats fins als darrers segles de
l'Imperi, i la poca quantitat de viles rurals d'estil romà
tipic. A Menorca les dues ciutats foren Mago (Maó) i Iamo,
habitualment identificada amb Ciutadella; també ni hagué un
petit nucli urbà, Sanissera, a sa Nitja. La continuitat dels
llocs d'habitació talaiòtics també es força corrent.
A Eivissa continuà la
ciutat d'época púnica, que correspon a la Vila actual. Hem
assenyalat la zona de SE de Mallorca on han estat descoberts
vestigis de cadastre agrícola, del tipus de
"centuariació".
ÉPOCA PALEOCRISTIANA
Des de la fi del món
romà fins a l'arribada de l'Islam, la historia de les Balears i
les Pitiüses és molt incerta, ja que els documents són molt
escassos. Un dels punts més ben coneguts és la presencia d'una
série de basiliques, mostra del culte cristià, a partir dels
segles VI i VII, a Mallorca i a Menorca. Totes corresponen al
tipus bàsic de basílica cristiana de la seva època, molt
petites. Totes les que coneixem son d'àrea rural, i notés la de
l'illa del Reu de Maó es pot relacionar amb la ciutat, la que hi
és molt a prop. Es evident, pero, que devia haver-hi temples del
mateix tipus a les ciutats.
LES ILLES BALEARS DINTRE
DEL CALIFAT DE CORDOVA
L'aparició dels
musulmans dintre de l'àmbit balear tingué lloc a principis del
segle VI. En aquesta època, la població insular devia
desenvolupar una economía bassada en el sector primari, en la
pirateria i presentar una societat relativament jerarquitzada.
Els seus estaments dominants devien aprofitar el replegament de
l'administració bizantina davant l'expansió islàmica per
accentuar llur preponderancia sobre el resta de la població tot
omplint el buit de poder que va crear a l'arxipèlag
l'esfondrament de les estructures polítiques imperials.
El 707, una flota
musulmana, dirigida par Abd Allah ibn Musa, fill del governador
d'Ifriqiya Musa ibn Nusayr, recalà a les Illes. Sembla que Abd
Allah va aconseguir que els poders fàctics balears acceptessin
un tractat de pau (ahd). Aquest tipus de conveni garantitzava, a
canvi del pagament a la hisenda califat d'un impost de capitació
(yizia), el respecte a llurs estructures socioeconómiques i
polítiques, a les comunitats que el subscrivien, aixi com la
continuitat de les seves creences religioses.
Després del 707, les
fonts musulmanes deixen de parlar de les Illes. Aquestes
continuaven poblades per gent cristiana que, teòricament,
acceptava la sobirania del califat de Damasc, però que, a la
pràctica, gaudia d'una autonomia absoluta. L'arxipèlag
constituïa un enclavament ben controlat, situat als confins de
l'Islam i de la Cristiandat occidental i aquesta peculiar
situació havia convertir les seves aigües en un àrea on la
pirateria presentava un caràcter endèmic. Per a amplis sectors
de la població mallorquina, el saqueig de les embarcacions
-musulmanes i, en grau bastant inferior, cristianas- que
penetraven en el mar balear constituí, durant tot el segle VIII
i primera meitat del IX, la principal font d'enriquiment. La
magnitud assolida per les preses va obligar a al-Andalus a
llançar la seva incipient puixança naval contra les Illes.
El 848-9, quatre anys
després que les primeras incursions normandes haguessin barrejat
l'arxipéiag, una ofensiva cordovesa s'abaté sobre Mallorca i
obligà a les autoritats autòctones a ratificar el pacte de
submissió a l'Islam. Aleshores l'arxipélag ocupava encara una
posició excéntrica respecte a la xarxa de víes comercials
establerta per l'emirat Omeia al Mediterrani occidental i només
així s'explica que el desembarcament cordovés no es clogués
amb la incorporació efectiva de l'enclavament balear a
al-Andalus.
A mesura que l'emirat de
Córdova accentuava la seva projecció damunt el Mediterrani,
aumentava l'interés d'al-Andalus per les Illes. La
conseqüència lògica d'aquesta evolució va ésser la
substitució del pacte de submissió per la integració
territorial de l'arxipèlag a l'estat Omeia. Aquesta
incorporació es dugué a terme als darrers anys de l'emirat. El
1003, una esquadra cordovesa manada per lsam al-Jawiani,
aprofità la desestabilització provocada al si de la societat
balear per les reiteradas incursions normandes i desembarca a
Mallorca. La població insular oferí una resistencia aferrisada.
El focus d'endurança -establerts entorn de les antigues
fortificacions romanes: Alaró, Pollentia i Santueri- foren
expugnàts un darrera l'altre i el domini cordovés damunt
l'arxipélag quedà establert.
A partir de la
incorporació de les Illes a l'estat Omeia, es posen les bases
d'una nova organització de la societat molt més articulada i
complexa que la preexistent. El comerç i les manufactures,
dintre de la nova estructura econòmica balear, adquireixen uns
índexs de desenvolupament desconeguts fins llavors, mentre que
l'agricultura experimenta notables avenços quantitatius i
qualitatius. Tot aixó permet un considerable increment
demografíc. Les Illes han quedat econòmicament integrades a
al-Andalus i queden constituides com una de les grans artèries
mercantils del comerç exterior del califat de Córdova.
LA TAIFA DÉNIA-BALEARS
(1015-1087)
El règim Omeia, a pesar
del seu centralisme administratiu, del seu exércit mercenari i
dels seus intents per dotar-se d'un suport social ample, no
aconseguí harmonitzar les diverses ètnies que coexistían al si
d'al-Andalus ni dissoldre els antics vincles tribals que
organitzaven encara els membres d'una mateixa ètnia en nombroses
estirps, freqúentment enfrentades entre elles. Quant, a
principis del segle XI, els instruments de coacció de qué
disposava el califat es distendiren, emergiren aquests elements
disgregadors fins llavors contiguts i amagats. Les provincies
esquivaran el control de l'administració central cordovesa i
s'organitzaren en estats sobirans, les taifes, regits pels
mateixos governadors nomenats pels darrers Omeies. Com a
conseqüència d'aquest preces de formació, les taifes es poden
agrupar en tres categoríes, segons l'origen àrab, berber o
esclau de la familia que apareix al davant de cada una d'elles.
Les illes Balears,
durant bona part del segle XI, formaren part d'una de les taifes
esclaves, la de Dénia. El forjador d'aquesta taifa fou un dels
clients de la família d'Almansor, Muyahid ibn Yusuf ibn Ali, el
qual va saber aprofitar el progresiu esfondrament de la
superestructura califal i aconseguir el control de la provincia
de Dénia. Poc després d'haver-se consolidat com a cap d'aquest
districte llevantí, Muyahid va'organitzar una campanya contra
l'arxipélag balear i l'incorporà, a principis de 1015, a la
taifa dienesa.
La integració de les
Illes va conferir a la taifa de Dénia un marcat caràcter
marítim; cosa que va afavorir el fet que el seus governants es
desinteressessin de les realitats peninsulars i es volquessin cap
al Mediterrani. El fonament de la seva força -i de la seva
prosperitat- va ésser, no l'exércit, sinó la flota. Dintre
d'un Mediterrani occidental on la supremacía naval es decantava
decididament cap als musulmans, les esquadres dianeses es varen
convertir en una amenaça constant per als vaixells i les costes
cristianes.
Des de la plataforma de
Mallorca, el dianesos, aprofitant llur supremacía naval,
emprengueren una campanya contra Sardenya (1016-1017). L'illa fou
ràpidament ocupada. Aquesta ofensiva musulmana va desencadenar
una réplica per part del pisans, els quals obligaren els
dianesos a evacuar la seva última -i efimera- conquesta. Uns
anys després, el 1020, Pisa, ara en col·laboració amb Génova,
s'imposà de nou a Muyahid i, li borrà definitivament
l'enclavament sard, el qual quedà reservat a les dues
repúbliques italianes. Aquestes actuacions pisanes i genoveses a
Sardenya, que parmeteren als estaments dirigents de les dues
ciutats assentar els fonaments d'una penetració mercantil a
l'Illa, assenyalem la irrupció del poder naval italià al
Tirré. A partir de 1020, algunas àreas del Mediterrani
occidental comencen a ésser controlades per les flotes
cristianes.
Aquestes àreas eran,
però, encara molt estretes i solían estar circumscrites a les
franges marítimes situadés davant de les principais ciutats
portuàries. L'expulsió dels musulmans de Sardenya no va
significar l'ansorrement del poder ofensiu del dianesos i dels
mallorquins. Periòdicament, sortien de la capital insular flotes
que batían la quasi totalitat de la conca occidental del Mare
Nostrum, sense que les poténcies cristianas riberenques
aconseguissin conjurar adequadament aquest perill que impedia
llur expansió comercial.
Durant el domini
dianés, que es va perllongar fins al 1087, les Illes conegueren
un època de gran tranquil·litat. La iniciativa al mar no els va
ésser arrabassada par les repúbliques italianes i es veieren
lliures de tota amenaça exterior. Es probable que part dels
quantiosos botins proporcionats per la pirateria fossin invertits
en la potenciació de la producció agropecuària i
manufacturera. Així contribuiría a explicar els alts nivells de
desenvolupament aconseguits per aquest sector en èpoques
immediatament posteriors, quan les Illes, perduda la seva
supremacía naval, es veieren obligadas a arreplegar-se damunt
elles mateixes i a viure de llurs propis recursos.
LA TAIFA DE BALEARS
(1087-1115) I EL MEDITERRANI OCCIDENTAL
A PRINCIPIS DEL SEGLE
XII
La conquesta de Dénia
pels Banu Hud i la incorporació d'aquest districte llevantí a
la taifa de Saragossa varen significar l'enderrocament de l'obra
de Muyahid. Les Illes es desvincularen, una altra vegada, del
marc peninsular i, abandonades a llurs propies forces, tingueren
una curta época d'independéncia.
L'economia de la nova
taifa balear va bascular -com ja era tradicional- damunt el
binomi agricultura pirateria. Només va variar la incidència
respectiva de cada un d'aquests dos sectors damunt del conjunt de
l'estructura econòmica insular. Al darrer quart del segle XI, es
produeix, dintre del món mediterani, una mutació important que
tindria conseqüéncies: les potencies mercantils cristianos
arranquen al musulmans la iniciativa en el mar. Després d'uns
quants segles de batre's a la defensiva davant l'incessant
pressió de l'Islam, els italians, catalans i occitans passen ara
decididament a l'ofensiva. La consolidació de llurs respectivas
expansions mercantils pressuposava l'arraconarnent progressiu de
la pirateria musulmana cap a les àreas perifériques, exemptes
d'interes econòmic, i l'obertura d'amples espais de seguretat
entorn dels principals nusos de comunicacions del Mare Nostrum.
Les Illes, situades
quasi al centre mateix del Mediterrani occidental, es veuran
prest afectades per aquesta inversió de la relació de forces
que operen en la zona. A mesura que la superioritat naval
cristiana es va accentuant, els mallorquins es veuen obligats a
arreplegar-se paulatinament dintre dels estrets marges de
l'arxipéiag, on han d'intentar compensar, a base de la
implantació d'uns sistemes de conreus cada vegada més intenses,
la davallada irreversible dels botins fruit de la pirateria.
La prova més clara de
la nova relació de forces imperant, des de 1090, al Mediterrani
occidental la constitueix la croada formada, el 1114, per les
principals ciutats mercantils cristianes, des del litoral
tarragoní, contra les Illes. Aquest esforç conjunt de pisans,
catalans i occitans estava destinat a anul-lar definitivament el
poder ofensiu de la taifa balear, a enterrar la pirateria
musulmana a l'àrea central de la conca. El poble mallorquí, a
pesar de la seva inferioritat de mitjans i de l'escàs suport
donat pels almoràvits a les seves demandes d'auxili, va oferir
una resistencia tenaç. El setge de la capital Medina Mayurqa es
va perllongar des d'agost de 1114 a febrer de 1115; la ciutat i
l'Illa foren saquejades a consciencia i el reducte urbà quedà
arrasat. L'operació va posar de manifest la difícil viabilitat
d'un estat balear mancat de l'ajut d'un rerapaís continental.
L'arxipèleg, poc
després de la retirada dels croats, va passar a formar part del
califat almorvit, la réplica de l'Islam a la creixent
agressivitat cristiana al Mediterrani i a la península Ibérica.
La reunificació de totes les taifes sota un mateix aparell
estatal va contribuir a restablir l'equilibri al llarg de la
frontera que separava els estats cristians occidentals del món
musulmà.
LES ILLES ENTRE ELS
ALMORàVITS I ELS ALMOADES. L'EPOCA DELS BANU GANIYA
(1157-1203)
El domini almoràvit
damunt les Illes, arrasades pels catalans i pisans, es va poder
establir sense grans resistencies. La situació va canviar a
partir de mitjans del segle XII, quan els almoràvits,
desplaçats del Magreb occidental i d'Al-Andalus per l'expansió
almoade, es veuen obligats a exprémer els territoris perifèrics
del seu califat, els únics que controlaven, a fi d'obtenir els
recursos humans i econòmics necessaris per a intentar recuperar
els antics nuclis centrals. Els mallorquins, davant les
exigencies creixents de la decadent superestructura almoràvit,
reaccionen amb aixecaments intermintents a la part forana de
l'Illa.
El dominis almoràvits,
des del 1157, queden circumscrits a l'arxipèlag balear, governat
per Muhammad ibn Ganiya. L'arribada massiva de refugiàts
procedents d'Al-Andalus va contribuir a reforçar les posicions
dels darrers representarants del legitimisme almoràvit, el Banu
Ganiya, els quals, conscients de llur feblesa dintre del context
del Mediterrani occidental, varen iniciar un apropament a les
cada vegada mes poderosas ciutats italianes. Els genovesos i el
pisans obtenen ara les primeres concessions marcantils a les
Illes.
Des de l'estratègic
enclavament balear, el Banu Ganiya, aprofitant la gran derrota
soferta per Abu Yaqub Yusuf a Santarem, passen a l'ofensiva i
obren, el 1184, un front de lluita a Ifriqiya, el domini almoade
no estava encara consolidat. La resposta almoade va consistir a
empényer als invasors cap als confins orientàls d'lfriqiya i,
al mateix temps, estimular aixecaments antialmoràvits a les
Illes. La superioritat dels almoades es va imposar als dos camps
de lluita i l'arxipèlag fou incorporat, entre 1187 i 1203, al
califat de Marràqueix.
LA CONQUESTA DE MALLORCA
La incorporació de les
Illes a la Corona d'Aragó es el resultat de la conjunció d'una
série de factors d'índole molt diversa, entre els que
sobresurten: el replegament de la puixança almoade al
Mediterrani occidental després de la derrota de les Navas de
Tolosa, la creixent força econòmica i política de la burgesia
al si de la confederació i la necessitat del feudalisme
catalano-aragonés de neutralitzar, per mitjà d'una ampliació
de patrimonis, l'erosió provocada en les seves conques per la
penetració progressiva de l'economia monetaria al camp. La
captura de dues embarcacions barcelonines per una esquadra balear
un rutinari incident de pirateria no pas mes greu que molts
d'altres que ja havien succeit en el passat fou deliberadament
aprofitat, en produir-se en unes circumstàncies oportunes, pels
estaments interessats en la conquesta de l'arxipèlag per
justificar un trencament de relacions i desencadenar una ofensiva
contra les Illes.
L'exércit català va
desembarcar a Santa Ponça i a Sa Porrassa. Els musulmans
mallorquins intentaren rebutjar la invasió, porò foren
derrotàts el 12 de setembre de 1229, al coll de Sa Batalla. Pocs
díes després, l'exércit cristià inicia el setge de la capital
insular. La plaça, ben morada i aprovisionada, oferí una llarga
resistencia que es prollongà fins al 31 de desembre de 1229.
El invasors pogueren
mantindre un assetjament tan llarg perqué, des de ben prest,
comptaren amb la col-laboració d'alguns distrietes rurals que
els avituallaran. Caiguda Medios Mayurqa en poder dels catalans,
els musulmans es refugiaren a les àreas muntanyoses. La
resistencia islàmica, acantonada en unes contraries molt pobres,
en no poder rebre reforços de les altres Illes ni de Barbarie,
donada la superioritat naval cristiana, va anar apagant-se
lentament. Els darrers reductes foren expugnats a mitjans de
1332, durant la tercera estada del Conqueridor a Mallorca, cosa
que no significa que la població islàmica fos totalment
erradicada de l'Illa després de la conquesta, sino que
continuaren vivint a Mallorca contingents de musulmans en un
nombre impossible de calcular.
EL REPARTIMENT DE LA
PART FORANA DE MALLORCA ENTRE EL REI I ELS MAGNATS QUE
PARTICIPAREN EN LA CONQUESTA.
Una vegada expugnats els
darrers reductes de la resistencia musulmana a la serra de
Tramuntana, el Conqueridor i els membres de la noblesa
catalano-aragonesa proceciran a repartir-se la ciutat i les
contraries rurals de Mallorca d'acord amb llurs respectives
aportacions militars i financeres a la campanya. Jaume I es
reservà aproximadament la meitat del recinte urbà i de la part
forana; els quatre magnats que l'havien acompanyat en l'empresa
-Nunyo Sanç, el bisbe de Barcelona, el comte d'Empúries i el
vescomte de Bearn- es repartiren l'altra meitat de la capital i
dels camps insulars.
El repartiment de la
zona rural es féu a partir de les circumscripcions
admnistratives creades pels musulmans, els ayza. Al Conqueridor
li varen correspondre vuit i mig dels tretze districtes en qué
havia estat organitzada l'Illa, els nobles es distribuiren el
quatre i mig ayza restants. El sobirà va conferir una part de
les terres que li havien partocat als ordres militars, membres de
l'aristocracia i la burgesia catalanes, institucions
eclesiàstiques i ciutats que havien donat suport a la conquesta:
la resta el va anar cedint paulatinament als repobladors que
acudiren a instal·lar-se a l'Illa. Cada magnat, a la seva volta,
va distribuir una part de la seva porció entre els membres de la
seva comitiva.
La majoria dels
participants en aquestes primeres adjudicacions de terres es
desprenqueren dels seus lots i els cediren en us de fruit als
camperols a canvi d'un cens o, en virtut de convenis de tipos
feudal, a canvi del manteniment d'un cavall armat per a la
defensa de l'illa, fet que va donar lloc a l'aparició de les
primeres cavalleries al llarg del camp balear.
EL REPARTIMENT D'EIVISSA
I FORMENTERA
La conquesta de les
Illes Pitiúses es pot considerar com una prolongació de la de
Mallorca, encara que la iniciativa, en aquest cas, no corregué a
càrrec de la monarquia, sinó dels estaments nobiliari i
eclesiàstic. L'abril de 1235, Guillem de Montgrí, Nunyo Sanç,
comte del Rosselló, i l'infant Pare de Portugal arribaren a un
acord per emprendre conjuntament la conquesta d'Eivissa i
Formentera. La resistencia serraina es va concentrar a la ciutat
d'Eivissa, l'únic nucli fortificat, que fou presa per assalt el
8 d'agost de 1235.
Acabades les operacions
militars, els tres magnats procediren a repartir-se les
Pitiüses, d'acord amb el nombre de combatents aportat per cada
un d'ells. El castell i la ciutat d'Eivissa foren dividits en
tres parts iguals, una per cada un del tres porcioners, amb la
particularitat que el comte i l'infant tindrien en féu de
Guillem de Montgrí els immobles que els havien pertocat. La
producció de les salines -les instal·lacions es mantigueren
indivisas- va quedar repartida a perpetuitat en quatre parts,
dues de les quals foren assignades a Guillem de Montgrí, una a
Nunyo Sanc i la quarta a Pere de Portugal. La part forana
d'Eivissa també fou repartida en quatre porcions, de desigual
extensió, però d'idéntic valor, els quartons, dues de les
quals correspongueren a Guillem de Montgrí, una al comte del
Rosselló i l'altra a l'infant. L'illa de Formentera fou
repartida d'acord amb aquests mateixos criteris i coeficients de
distribució.
LES PRIMERES ESGLÉSIES
MALLORQUINES, SEGONS LA BUTLLA D'INNOCENCI IV DE 1248
Acabat el repartiment de
Mallorca, tant el rei com els magnats varen procurar atraure cap
a llurs terres insulars la mà d'obra necessaria per a assegurar
la seva explotació i defensa mitjançant la concessió de
contrates agraris molt favorables al camperol. Paral-lelament, la
monarquía i la Santa Seu, a fi d'estimular l'afluéncia de
pobladors cap el nou enclavament insular, otorgaren a tothom que
s'intal-lés a Mallorca importants avantatges fiscals, socials,
polítiques i espirituals.
Els pobladors -de
procedencia molt diversa, entre els quals sobresortien els
catalans, seguits dels occitans i dels italians- s'esparciren,
amb densitat desigual, al llarg de les diverses contraries rurais
de l'Illa. A poc a poc, a fi d'atendre llurs necessitats
religioses, anaren sorgint, al mig dels camps de conreu, una
serie d'esglesioles. Aquest temples, de dimensions reduïdes i
d'una gran simplicitat constructiva, s'edificaren entre el 1232 i
el 1247, puix que lnnocenci IV els va acceptar i legalitzar el 12
d'abril de 1248. La butlla en qüestió no es una acta
fundacional, sino la mera ratificació per la Santa Seu de les
estructures eclesiàstiques improvisades a Mallorca pels nous
pobladors. Aquestes primeras esglésies no es distribueixen d'una
forma equilibrada per tota la part forana de l'illa.
Coexisteixen àrees de
condensació de temples -les contraries del Pla- amb àrees de
dispersió, la serra de Tramontana, el Migjorn i tota la franja
litoral- cosa el que reflexa la desigual distribució de la
població a la zona rural de Mallorca en aquella época.
LA CREACió DEL REGNE DE
MALLORCA
A l'estiu de 1262, Jaume
I, en el marc d'una asamblea celebrada a Barcelona, en la qual
varen participar els dos infants i els principals consellers del
monarca, va disposar que, a la seva mort, la confederació
catalano-aragonesa s'escindís en dos estats sobirans i
independents: la Corona d'Aragó própiament cita, integrada pels
regnes d'Aragó, Valéncia i el Principat de Catalunya, i el
regne de Mallorca, constituit per l'arxipèlag balear, els
comtats del Rosselló i la Cerdanya i la senyoria de Monipellier.
El primer seria heretat por l'infant Pere (el Gran) i el segon
per l'infant Jaume (II de Mallorca).
Aquestes disposicions
successóries entraren en vigor el 1276, quan es produi l'óbit
del Conqueridor. Els dos estats resultants d'aquesta divisió
territorial -a la qual no trobam cap justificació mínimament
racional- eren molt distints. Un d'ells, la Corona d'Aragó,
controlava quasi el 90 % dels territoris a partir dels quals es
va efectuar el repartiment i apareix com un regne territorialment
compacte, económicament viable, políticament equilibrat i
militarment fort. El regne de Mallorca, en canvi, estava integrat
per un conjunt de petits territoris geogràficament dispersos i
molt distints quant a llurs plantejaments económics.
La superestructura
estatal, en aquest cas, no es recolzava en una unitat geogràfica
ni sócio-econòmica, cosa que comprometía seriosament la seva
viabilitat. La disparitat de plantejaments econòmics existent
entre els distints districtes territorials del regne de Mallorca
es veié, a mes, agreujada per la falta d'un sistema monetari
únic i propi: a l'arxipèlag -en tant que el sobirà no exercis
el dret que el facultava per a encunyar moneda propia, corria el
reíal de Valencia; pels comtats pirinencs circulava, amb
caràcter exclusiu i a perpetüitat, el diner barceloni, a la
senyoria de Montpellier s'emprava la moneda melgoresa. El legat
del Conqueridor al seu segon fill constituía, doncs, un estat
feble situat a una àrea estratégica, en xocaven i es
neutralitzaven diversos imperialismes contraposats.
El govern mallorquí, a
fi de preservar la seva sempre precària independencia, es veié
obligat a desenvolupar una delicada política exterior,
equidistant de Barcelona, Paris i Génova.
LA PENETRACIó MERCANTIL
DELS MALLORQUINS AL SI DE LA CONFEDERACió
CATALANO-ARAGONESA ABANS
DEL TRENCAMENT DE RELACIONS DE 1285
La corona, a fi de
potenciar l'articulació económica de l'arxipèlag a la resta de
la confederació, va concedir als ciutadans balears, abans fins i
tot d'haver acabat la conquesta de Mallorca, importants
exempcions aranzelàries a les principals places mercantils de la
Corona d'Aragó. Mentre les Illes estigueren integrades al si de
la confederació, els seus mercaders pogueren gaudir, sense grans
entrebancs, d'aquestes exoneracions duaneres. A partir de la
creació de regne de Mallorca com estat independent, després del
1276, els comerciants mallorquins, en canvi, es veieren sotmesos,
en el desti dels seus viatges per la Corona d'Aragó, a una
creixent pressió fiscal, incompatible amb les franqueses que els
havien estat atorgades pel Conqueridor.
Aquesta situació es va
perllongar fins al setembre de 1283, quant Pare el Gran, en plena
guerra de les Vespres Sicilianes, va ratificar, a fi
d'assegurar-se l'ajuda mallorquina mentre durés la contenda, les
antiguas exempcions aranzelàries de qué gaudien els ciutadans
balears a les principals ciutats de la confederació. El comerç
mallorquí a la Corona d'Aragó, a jutjar per la informació
continguda en el document del comte-rei, presentava un marcat
caràcter perifèric i marítim. Els mercaders balears tendían a
concentrar llur activitat a les contrades litorals, sense
endinsarse gaire en les àreas interiors: l'única penetració en
profunditat és la que condueix a Saragossa passant per Lleida.
EL REGNE DE MALLORCA
DURANT LA GUERRA DE LES VESPRES SICILIANES
El Mediterrani, al llarg
del segle XIII, s'havia convertit en el principal centre
gravitatori de l'economía occidental. Per les seves aigües
discorrien bastants de les principals rutes del comerç
internacional. Dintre d'aquesta vasta àrea estratégica, Aténas
en general i Sicilia en particular ocupaven una posició
privilegiada. Als seus ports afluien totes les víes marítimes
que enllaçaven les dues conques del Mare Nostrum.
Aquestes regions del sud
d'ltàlia, a partir de 1268, passen del domini dels Stauffen al
de Carles d'Anjou, comte de Provença. El nou rei de Sicília,
tot just acabada de consolidar la seva posició al mezzogiorno,
emprén una agressiva política expansiva aprofitant el suport
incondicional que li dispensa el Papat, els efectes de la qual es
deixen sentir ben prest per tot el mar llatí. Les restants
potencies mercantils de la zona observen amb recel com es va
formant paulatinament, en torn de l'enclavament sicilià, una
espécie de talassocràcia capas de controlar les rutes que
connecten entre si les dues conques del Mediterrani.
L'entesa
angevino-pontificia va provocar la interferencia de dos
conflictes paral-lels. La rivalitat franco-aragonesa va entrar
amb contacte amb l'enfrontament güelf-gibelí el va polaritzar.
Si el bandol güelf es va agrupar entorn del príncep francés,
el gibel-linisme, com a reacció de defensa, es va organitzar
darrera Pere el Gran, casat amb Constança de Suàvia, filla del
darrer governador imperial de Sicília. La burgesia catalana,
alarmada pels efectes que la prepotencia angevina al Mediterrani
central podría provocar damunt la seva expansió
marítimo-mercantil, va procurar afavorir aquest acostament dels
gibel-lins a la cort de Barcelona. A l'estiu de 1282, el odï que
feia anys que es venia congregant va esclatar. Els catalans,
aprofitant un aixecament antiangeví, desembarcaren a Tràpani i
aconseguiren que Pere el Gran fos proclamat rei de Sicília.
Amb aquesta intervenció
aragonesa, el conflicte sicilià perdé el seu caràcter de
guerra localitzada i esdevingué un enfrontament internacional,
davant el qual cap dels estats riberencs del Mediterrani es
pogué mantenir al marge. La llarga guerra de les Vespres
Sicilianes presenta una questio clara, el primer semestre de
1285: abans d'aquesta data, l'escenari principal dels
esdeveniments estava situat al sud d'ltàlia. A partir de
principis de 1285, el centre dels esdeveniments es desplaça cap
a la frontera septentrional de Catalunya. Durant la primera fase
del conflicte, el regne de Mallorca -encara que, més o menys
encobertament, la burgesia insular va col-laborar amb els
catalans a la conquesta de Trinàcria- va aconseguir mantenir-se
neutral; però, quant el bandol franco-angevi va passar a
l'ofensiva, el neutralisme mallorqui es va esfondrar.
Les collades pirinenques
controlades per Jaume II de Mallorca adquiriren, de sobte, una
importancia estratègica decisiva, la que coincideix amb el
centre mateix del àrea conflictiva. El regne, per la pròpia
dinàmica dels esdeveniments, es veié obligat a decantar-se per
un dels dos blocs i va optar per la coalició franco-angevina. La
cort de Perpinyà, davant la pressió creixent dels croats, va
obrir el comtat del Rosselló a l'exércit francés, des d'on
aquest va penetrar a Catalunya. Les tropes creades van xocar amb
l'aferrissada resistencia presentada per la ciutat de Girona i
amb la superioritat tàctica de la flota catalana i va fracassar
tant en un camp com en l'altre. El que es va iniciar com un
passeig militar va concloure amb un apressurat replegament.
Quant els catalans,
l'octubre de 1285 recuperaren la iniciativa, el primer que feren
fou aprofitar el transitori ensorrament del potencial ofensiu de
la coalició franco-angevina per a reincorporar a la
Confederació les Illes Balears, cosa que va reforçar
notablement les seves posicions al Mediterrani occidental.
L'alineament de Jaume II al costat dels croats va provocar el
trencament de la integritat territorial del regne de Mallorca. La
guerra, a partir de 1286, perd força i es dilueix en una série
de conflictes localitzats. Un dels fronts actius, durant aquesta
segona fase, continua essent la frontera que separa el Rosselló
de la resta de Catalunya, escenari de periòdiques incursions
recíproques. El conflicte, des de 1290, discorre per canals
diplomàtics, els quals, després de llargues negociacions,
desembocaren en la pau d'Agnani (1295).
La Corona d'Aragó, en
virtut de les clàusulas d'aquest tractat, es veurà obligada, a
canvi de la infeudació de Còrsega i Sardenya, a renunciar
nominalment a Sicília, en regnarà una branca col-lateral del
casal de Barcelona i efectivament a l'arxipèlag balear, que
serà reintegrat, a finals de 1298, a Jaume II de Mallorca.
SORTIDES REGISTRADES PEL
PORT DE MALLORCA DURANT EL PRIMER TRIMESTRE DE 1284
Un petit registre
conservat a l'Arxiu Históric de Mallorca - el Llibre de
llicéncies per barques - ens ha permés reconstruir totes les
sortides de vaixells insulars - i estrangers en qué hi anà
enrolat algun mariner balear - registrades al port de Mallorca
entre el 23 de genrer i el 18 de març de 1284. Durant les nou
setmanes que cobreix el Llibre abandonen la capital insular 32
embarcacions mallorquines, 23 de les quals es dirigeixen cap al
Magreb, 3 cap a la Corona d'Aragó, 2 cap a Eivissa, 2 cap a
ports andalusos, una cap a Colliure i un altra cap a Génova. Els
ports de Barbarie es revelen, doncs, com el destí preferent de
la flota balear. En ple hivern, surten aproximadament tres
vaixells per setmana cap al Magreb. Com que del Llibre de
llicéncies no s'ha conservat, del darrer quart del segle XIII,
cap mes exemplar, no ens és possible distingir, en el tràfic
mercantil que s'hi reflecteix, els trets conjunturals dels
estructurals.
Pareix probable, si més
no, que anualment, des d'abril fins a septembre, aquesta
preponderancia del litoral berber dins el moviment naval central
en torn del port de Mallorca, sense perdre el seu caràcter
dominant, devia disminuir un poc en profit de trajectes de més
llarg redol d'acció, com podrían ésser el Mediterrani oriental
i l'àmbit atlàntic.
LA CONQUESTA DE MENORCA
Menorca des de la firma
del tractat de Capdepera (1231), presentava, dintre del context
balear, unes característiques peculiars: continuava poblada pels
musulmans, els quals, a canvi d'acceptar formalment la sobirania
del comte-rei i de pagar-li un impost anual, gaudien d'una ampla
autonomia. El port de Maó, una vólta conquerida Sicília,
ocupava una posició estratègica respecte a les rutes marítimes
que connectaven el litoral català amb l'enclavament sicilia.
D'aquí que, quant els catalans, com a represalia per
l'alineament de Jaume II de Mallorca en el bàndol
franco-genoví, reincorporen l'arxipèlag a la Confederació, la
comunitat islàmica mallorquina tingué els seus díes comptats.
La conquesta es dugué a terme en ple hivern i es va desenvolupar
amb una gran repidesa (entre el 5 i el 22 de gener de 1287).
El gros de la població
musulmana fou reduida a l'esclavitud, una part de la qual
romangué in situ, en poder dels grans beneficiaris del
repartiment de l'Illa i la resta fou venuda en els mercats de la
Corona d'Aragó i de Sicília. Menorca, segons Ramon Muntaner,
fou repoblada amb "bona gent de catalans, com negun lloc pot
ésser ben poblat".
REINCORPORACió DEL
REGNE DE MALLORCA A LA CORONA D'ARAGó
La creació del regne de
Mallorca per Jaume I fou sempre molt mal vista pels seus
successors, els quals consideraven, des del primer moment, que
l'existencia de l'estat mallorquí lesionava llurs drets
hereditaris. La iniciativa successoria del Conqueridor no va
gaudir tampoc del suport de l'alta burgesia catalana, la qual
contemplava com, a mesura que la cort de Penpinyà obria
consulats propis a ultramar, disminuia i s'atenuava el control
que, a través del Consell de Barcelona, podia exercir damunt el
comerç exterior balear. Pere el Gran, a principis de 1279, quan
el regne insular tot just acabava destronar la seva
independencia, ja havia obligat, aprofitant la seva superioritat
militar, el seu germà, Jaume II de Mallorca, a reconéixer
oficialment que administrava els territoris que li va legar el
Conqueridor no com a sobirà, sino en qualitat de vasall del
comte-rei.
Arrel d'aquest acord de
Perpinyà, el regne de Mallorca, sense perdre aquest títol, va
passar d'un estat sobirà i independent a un marc conjunt de
districtes territorials de la Corona d'Aragó dotats d'una ampla
autonomia, autonomia que, arribat el moment oportú, podría ser
abrogada i restaurada així la inicial unitat
político-administrativa de la Confederació.
Poc després de 1340,
Pere el Ceremoniós va considerar que ja es donaven les
condicions necessàries, tant en el pla interior com en
l'internacional, per intentar la reintegració del regne de
Mallorca al si de la Corona d'Aragó. El comte-rei, amb el suport
incondicional de la burgesia catalana, va exigir a Jaume III de
Mallorca, després d'acusar lo d'haver trencat la fidelitat que
li devia pel fet d'haver encunyat moneda barcelonina falsa a
Perpinyà, que li tornés el domini directa dels territoris que
administrava en qualitat de vassall seu. Dàvant la lògica
negativa del mallorquí a plegar-se a aquestes exigències, el
Ceremoniós va envadir les llles, les quals, sense gran
resistencia, foren ocupades el juny de 1343. Els comtats del
Rosselló i la Cerdanya oferiren, en canvi, una endurança
bastant més aferrissada i no pogueren ésser incorporats fins al
juliol de 1344.
Aquestes pérdues
territorials col-locaren Jaume III de Mallorca en una situació
molt precària que fou aprofitada per la monarquía francesa per
a recuperar el domini directa de la senyoria de Montpeller. Felip
VI, l'abril de 1349, va comprar per 40.000 escuts d'or tots els
drets de qué gaudia el monarca mallorquí damunt d'aquella
senyoria, quantitat que aquest va invertir íntegrament en
l'organització d'una esquadra destinada a la reconquesta de
l'arxipèlag balear. L'empresa va fracassar a Llucmajor, on Jaume
lIII, el 25 de novembre de 1349, va trobar la mort. La
reinserció del regne de Mallorca -exclosa la senyoria de
Montpeller- a la Corona d'Aragó, des d'aquesta data va adquirir
caràcter irreversible.
LA REVOLTA FORANA
El que s'ha vingut
denominant la crisi de la baixa edat mitjana va conéixer, pertol
arreu, fortes pulsions socials. A Mallorca, la gestació de la
modernitat va comportar una creixent contestació social contra
les estructuras vigents. Aquesta contestació es va materialitzar
-en dos aixecaments de les classes baixes contra eis estaments
privilegiats: la Revolta Forana i la Germania.
La revolta forana fou un
moviment impulsat peis camperois contra les classes tendistes de
Ciutal -cavaliers, ciutadans i mercaders-, a fi d'atenuar el
control de qué disposaven aquestes damunt els organismes de
govern de l'Illa i aconseguir una distribució mes justa de la
pressió fiscal. Els menestrals, a pesar de la seva condició
urbana, feren causa comuna, durant la major part de
l'enfrontament, amb els pagesos; degut al fet que, com elis, es
consideraven insuficientment representats en el General i Gran
Consell. El motiu conjuntural de l'alçament fou l'inici, a
començament de l'estiu de 1450, d'una sublevació de les terres
de reialenc. La resposta dels pagesos davant aquesta nova
exigencia fiscal va consistir en una marxa cap a la ciutat, que
romangué assetjada durant una setmana. L'operació, que es va
tancar amb un triomf psicològic i polític dels forans, va
contribuir a donar volada a la revolta.
La intransigencia deis
estaments privilegiats, l'esburbada actuació del governador i la
inhibició de la Corona coadjuvaren
La radicalització
progressiva dels plantejaments dels revoltats, els quals, en el
curs del primer semestre de 1451, assetjaren tres vegades la
capital. L'aixecament fou sofocat, durant el segon semestre
d'aquest mateix any, per un contingent militar enviat des de
Nàpols per Alfons el Magnànim. Desmontada la revolta, la
monarquía es veié obligada a examinar la qúestió mallorquina,
a fi de trobar una solució acceptable per a les dues parts
implicades en el conflicte. La sentencia de 1454 va consistir en
aunar de l'organització política tradicional de l'Illa. Es
varen adoptar algunes mesures per sanejar la gestió pública i
eliminar la corrupció, però es va mantenir, de les velles
estructuras, tot el que era essencial. La finalitat de la
sentencia era clara: reformar lleugerament uns organismes de
govern desfasats, a fi de perllongar llur vigencia.
EDAT MODERNA
MALLORCA A LA PRIMERA
MEITAT DEL SEGLE XVI
A Mallorca, durant la
primera meitat del segle XVI, varen tenir lloc una série
d'importants esdeveniments, com van ser: les primeres actuacions
del Tribunal de la lnquisició, fundat l'any 1490, contra els
jueus conversos; les lluites de bandolers entre diverses
famílies nobles, dividides en clans, cada un d'ells amb la seva
corresponent clientela de bandolers; les plagues de fam
provocades per les males collites de grans de la década final
del quatrecents i començaments del XVI, i les contribucions en
homes, naus i doblers a les guerres de Nàpols i expedicions nord
africanes de Ferran el Catòlic, com la defensa de Bugia l'any
1515, que fou dute a terme pel virrei Gurrea amb una flota
integrada por tres mil homes.
D'entre tots aquests
fets, destaca la revolta de les Germanies, protagonitzada pels
menestrals de Ciutat i els pagesos, a començaments del regnat de
Carles I, després d'haver-se produit l'alcament de les Germanies
de Valencia i de les Comunitats de Castella. Es tractà d'una
clara reacció, com he havia estat l'alçament forà de l'any
1450, contra els nombrosos impostos instituits per cobrir el
desequilibri generat a la balança de pagaments comerciàls, a
causa de l'excés de géneres importats per damunt els exportats.
Aquells que no varen voler abraçar la causa agermanada emigraren
a Eivissa, com es el cas del virrei Gurrea, a Menorca o a
Catalunya, o es refugiaren darrera la murada d'Alcúdia, en
resistiren tres assetjaments de l'exércit agermanat. Per
l'octubre de l'any 1522 va desembarcar un cos de l'exércit
enviat pels Regents de Carles V per a esclafar els agermanats i
retornar a la situació de 1521. Ciutat fou ocupada el març de
l'any 1523.
La Germanía va
aguditzar el bandolerisme, endémic de llavors ençà a l'Illa,
mentres seguíen les males collites de cereals i els augments
dels preus augmentava el malestar social. Durant la primera
meitat del segle XVI, per altra banda, foren nombrosos els atacs
dels pirates a diversos punts de l'Illa, la qual cosa va motivar,
a la segona meitat de la centuria, la construcció de bon nombre
de talaies i torres costaneres, al litoral, amb la finalitat de
prevenir incursions d'aquest tipus.
Caries V estigué a
Mallorca en dues ocasions: la primera vegada va fer escala a
Alcudia, quan es dirigida a Alger a assestar el cop a Tunis l'any
1535. Ciutat de Mallorca fou el punt de concentració de l'armada
que el 1541 pretenia l'expugnació d'Alger que va acabar amb un
fracàs rotund. Els anys 1601 i 1603 es va tornar a intentar la
conquesta d'aquell niu de pirates que obstaculitzava la lliure
navegació pel Mediterrani, amb la col-laboració de mallorquins,
peró hom no hi reeixí.
PORTS D'IMPORTACió DE
CEREALS A MALLORCA DURANT EL SEGLE XVI
Mallorca va ser una zona
habitualment deficitaria quant a la seva producció de blat. Més
de la meitat de les seves collites durant aquesta centúria varen
ésser insuficients per cobrir les necessitats internes de consum
de l'Illa, la qual cosa va forçar a recórrer a importacions de
grans des de tota una série de mercats subministradors de
l'exterior. La dependencia per a la subsistencia de la població
de l'Illa dels cereals importats des d'aquests mercats fou en
determinats anys crucial. No gens menys, vull indicar que no es
poden identificar els ports d'embarcament de cereals amb els
mercats abastidors. Durant el segle XVI, el principal mercat fou
essencialment el mercat sicilià, seguit del barbaresc
nord-africà, el sard, el castellà, els dels altres regnes de la
Corona d'Aragó, el del migdia francés i el de la Península
Italiana.
A finals del segle XVI,
comançaren a decaure les importacions de blat sicilià, i varen
començar a cobrar importància les que procedien del Bàltic,
les quals prosseguiren durant tot el segle XVII, transportades
amb naus holandeses, flamenques o engleses.
IMPORTACió D'ESCLAUS A
MALLORCA DURANT EL SEGLE XVI
Com a consecució d'una
activitat molt en boga durant l'edat mitjana, el primer terç del
segle XVI a Mallorca va conéixer un tràfic d'importació i
exportació d'esclaus prou vigorós. Els esclaus solían ésser
musulmans, els quals en arribar a Mallorca ja tenien senyor
-metges, mercaders, propietaris agrícoles, artesans i alguns
canonges- que els usaven per treballar la terra, en la
construcció de Ciutat, per al servei domàstic, per a realitzar
intercanvi amb esclaus cristians o amb qualque individu que es
trobava captiu fora de l'Illa, i sobretot els mercaders, els
solían adquirir per a la compra-venda.
Les sortides acostumaven
a fer-se a fi de rescatar qualque esclau cristià que hagués
estat empresonat, o en el cas que un mercader el remitís a un
particular que residís fora de l'Illa, i fins i tot va arribar a
sortir algun esclau llibert per dedicar-se a algun ofici en un
altre país. Solíen pagar "drets d'entrada i d'axida"
a la Universitat, dret que s'arrendava a un
"col-lector" que bestreia una quantitat a l'altre, el
qual li permetia la recaptació. El seu lloc de procedencia era
divers, bé que el nucli de major importació fou l'illa de
Sicília, seguida de Sardenya, Llevant i Nàpols. Quant a
l'exportació, el lloc de major absorció era Alger.
MALLORCA SOTA ELS
AUSTRIES
Les principals
institucions autònomes de govem que regentaven l'Illa, com el
Gran i General Consell, els jurats, els sindics clavaris, etc.
juntament amb els càrrecs dependents directament del poder
reíal, com el Virrei o el Procurador Reíal. Els càrrecs
representatius d'aquestes institucions es renovaven anualment pel
sistema d'insaculació -o de "sort i sach" és a dir,
mitjanqant l'extracció de l'interior d'una bossa, on figuraven
els noms dels candidats a la plaça, d'un nom d'entre ells,
règim molt oposat al monopoli perpetu dels càrrecs.
Destaca aquí la
fundació de la Reíal Audiència l'any 1571, per intentar posar
ordre a l'embrollament complex de jurisdiccions.
Les jurisdiccions
especials que existíen a l'Illa, dificultaven enormement la
repressió del bandolerisme i l'administració de justícia amb
agilitat i rectitut.
GUERRA DE SUCCESSió
Les Illes, després
d'haver acceptat com a legítim hereu de la Corona d'Espanya
Felip de Borbó l'any 1701 , varen prendre partit, com la resta
de regnes de la Corona d'Aragó, l'any 1706, per l'Arxiduc Carles
d'Austria, el qual proclamaran legítim sobirà. Amb el nom de
Carles III. A partir d'aquest moment, Mallorca i Eivissa varen
militar públicament en la defensa de la causa austriacista,
àdhuc fins després d'haver finalitzat la Guerra de Successió i
haver-se firmat la pau d'Utrecht (1713) entre les grans
poténcies europees. Amb aquest tractat es va estipular, entre
moltes altres coses, el fet que la Monarquía hispànica cedís
el domini de l'Illa de Menorca a Anglaterra.
Malgrat l'acord
internacional, ni catalans, ni mallorquins ni eivissencs varen
volar reconéixer Felip V com el seu sobirà a causa de la
desconfiança del manteniment de les seves lleis privatives,
furs, privilegis i franqueses amb qué s'havia governat fins
llavors i des de temps ancestrals, tal i com havia ocorregut ja
amb Valencia i Aragó.
Després d'ocupacio de
Barcelona, el día 11 de setembre de 1714, els darrers territoris
que es varen resistir a caure sota el domini felipista, a causa
de la tenacitat del darrer Virrei austracista Marqués de Rubí,
foren Mallorca i Eivissa, les quals no es rendiren completament
fins que l'esquadra comandada pel Cavaller d'Aspheld va
provocar-ne la rendició entre juny i juliol de l'any 1715.
DECRETS DE NOVA PLANTA
Pels Decrets de Nova
Planta, l'antic Regne de Mallorques, esdevingué provincia. Va
passar a exercir-hi l'autoritat suprema el Capità General, el
qual reemplaçà l'antic càrrec de virrei; es va abolir el Gran
i General Consell i el substituí en les seves atribucions la
nova Reíal Audiencia reformada; va cessar el sistema de la
insaculació -"sort i sach"- per a l'extracció dels
oficis de jurats, els quals foren també suprimits. Llurs
facultats en els assumptes administratius i econòmics els
recollí un nou Ajuntament, compost a Palma por 20 regidors
vitalicis, 12 el d'Alcúdia i als restants pobles d'acord amb
llur població, tots ells anomenats per la Reíal Audiència. Els
regidors de Palma, nom que adoptà Ciulat de Mallorca, eran
designats pel Rei previ informe de la Reial Audiencia; s'aboliren
també ols oficis de mostasser, executor, batlle, veguer, sindic,
claver , morber, comptador, bollador i altres.
Foren derogades les
disposicions sobre estrangeria per tal que els càrrecs poguessin
ésser exercits també pels no naturals de les Illes. Els oficis
menors de Ciutat devien ésser designats per l'Ajuntament, com el
clauer, auditors de comptes, etc. L'Intendent va substituir el
Procurador Reíal, mentre que desaparegué l'antiga autonomia
econòmica i financera de l'illa i es congelava el dret foral
mallorquí.
OCUPACIONS ANGLESES DE
MENORCA
Menorca, el segle XVIII,
com a conseqüència de la Guerra de Successió de la Corona
d'Espanya va conéixer una série de dominacions alternatives al
llarg de la centúria. L'any 1701 reconegé com a sobirà Felip
de Borbó, i el 1706 davant la intimidació d'una esquadra
anglo-holandesa, els austriacistes s'ensenyoriren de l'illa, amb
l'excepció del castell de San Felip, en resistiren partidaris de
Felip de Borbó. Els assetjats varen rebre auxilis de França el
gener de 1707. S'apoderaren de tota l'Illa i desencadenaren un
moviment de represalies contra els austriacistes.
El mes de setembre de
l'any 1708, una esquadra anglo-holandesa desembarca les seves
forces i s'apoderà de l'Illa a fi de restituir-la teòricament a
l'Arxiduc Caries, per l'any 1712 després de l'ascens de
l'Arxiduc al tren de l'Imperi Austríac, fou substituït el
pabello austríac per l'anglès, situació que es confirmà pel
tractat d'Utrecht de l'any 1713. Ens trobam amb la primera
dominació englesa que dura fins el 1756, moment en qué els
francesos, en iniciar-se les hostilitats de la Guerra de
Successió s'apoderaren de l'illa, amb la intenció de
restituir-la a Ferran VI, a condició que sortís de la seva
neutralitat i donés suport a França enfront llur enemiga comuna
Anglaterra, oferiment que el sobirà espanyol rebutjà. Amb la
Pau de París (1763), va tornar a mans dels englesos fins que
l'any 1781 una esquadra franco-espanyola expulsà els englesos,
dins les operacions conjuntes d'ajuda als colons nord-americans
insurgents i d'hostigament als britànics, s'inicià una breu
etapa de govern espanyol.
L'any 1798, coincidint
amb la guerra finisecular que va mantenir Espanya amb Anglaterra,
aquesta tornà a ocupar Menorca, aquesta vegada efimerament, fins
l'any 1802, data en qué per la pau d'Amiens fou retornada ja
d'una manera definitiva a la Monarquía hispànica.
COMERÇ, IMPORTACió I
EXPORTACIó A FINALS DEL SEGLE XVIII
A finals de l'edat
moderna, és a dir, a les darreres décades del segle XVIII,
s'evidencia el fracàs de les Illes en l'intent de ser
autàrquiques en materia de cereals. Continuaren produint-se
desequilibris importants entre la quantitat d'aliments produíts
a les Illes i els que es necessitaven per assegurar el sustent de
llurs habiiants. D'aquí que la població illenca depengués
completament de les importacions de cereals i bestiar de tota una
série de mercats subministradors de l'exterior per a la seva
subsistencia. En contrapartida, les Illes tenían poc que oferir.
La Societat Econòmica d'amics del País, fundada a Palma l'any
1778, va intentar sense éxit el foment de la producció d'altres
géneres que podía oferir Mallorca, com oli, aiguardent, panses
o ametlles, per a que el nivell de les exportacions pogues a
vegades aconseguí d'equilibrar les importacions, particularment
de cereals, que constantment calia efectuar per a la
supervivéncia de la població.
HISTòRIA CONTEMPORàNIA
L'estancament econòmic
coincident amb la crisi de finals de segle XVIII i mantingut
durant la guerra d'independència i els anys següents fins a la
mort de Ferran VII, fou seguit per un procés de recuperació i
canvi. Es passà d'una economía agrària i autàrquica a una
economía de mercat amb la qual començà l'època
pre-capitalista de les Illes que durà fins al començament del
gran turisme a mitjans del segle XX.
El 1838 s'inaugurà la
primera línia regular de vaixells de vapor entre la Ciutat de
Mallorca i Barcelona. Així quedaren normalitzades les
comunicacions marítimas i es pogué produïr la conseqüent
ampliació del mercat i ruptura de l'autarquia tradicional.
Paralelament es desenvolupà el comerç amb les Antilles i altres
ports americans (Buenos Aires, Río de Janeiro, Nova York, etc.),
el qual s'efectuà amb vaixells de vela de petites companyies
familiars que feien rutes triangulars considerablement
remuneratives.
Tot aixó estimulà la
producció agrària, la que, a poc a poc anà abandonant els
cultius d'autosubsisténcia i substituint-los per altres
productes de bona col-locació en els marcats exteriors, com es
el cas de l'ametller. La introducció de l'arada amb rodés de
ferro, dels adobs i, sobretot, l'accés a la propietat rústica
per part de la burgesia i dels petits propietaris, antics
jornalers que adquiriren finques, contribuíren notablement al
canvi rural que es produeix, fins al punt que es pot considerar
que l'economía agrària de les Illes era óptima cap al 1930.
La desamortització
afecta només a 1.362 Ha, extensió de les 46 finques que foren
adquirides par 62 compradors. Però on tingué veritable
importancia va ser a les àreas urbanes: Moltes plaçes de Ciutat
eran antics convents i a alguns pobles l'expansió urbana es
pogué fer a costa de les finques desamortitzades. Especial
importancia va tenir la bonificació de terres ocupades per prats
i albuferes i que amb l'ajuda de les técniques extractives
d'aigua donà lloc a una considerable expansió del regadiu. En
1848 es donava per acabada la dessecació del prat de Sant Jordi,
a l'est de la Ciutat de Mallorca. La introducció del molí de
vent acoplat a una bomba hidràulica i l'establiment de les grans
finques del Prat convertí aquella àrea en una de les hortes de
Mallorca.
L'any 1860 es donaven
per acabadas també les obres de dessecació de l'albufera,
operació que dugué a terme una companyia anglesa, la qual, si
bé no aconsegui els objectius que es proposava, que era cultivar
les noves terres, sanejà la comarca de paludismes i permeté
cultivar les terres próximes. Amb la introducció del molí de
vent i més tard de les bombes hidràuliques mogudes per motors
d'explosió i electricitat, l'àrea de regadiu que es limitava a
sa Marina i a les sínies dels voltants de l'albufera,
s'estengué terra endins i convertí les àreas de secà en
l'horta més important de Mallorca (Muro-Sa Pobla).
Apartir de 1872 en qué
les vinyes franceses foren destruides per la filoxera, la demanda
de vins par part d'aquell país donà lloc a l'expansió de les
vinyes insulars, les quals arribaren a ocupar mes de 30.000 Ha.
Pero el 1891, refetes les vinyes atacades, França posà un
aranzel que acabà amb aquell comerç. El mateix any la filoxera
arriba a Mallorca i hi destruí les plantacions, les quals,
donades les noves condicions de marcat, no tornaren a ser
plantades. Així començà la gran expansió de l'ametller que
avui caracteritza el paisatge rural de Mallorca i Eivissa.
EL MOVIMENT OBRER
Cap a l'any 1869
comencen a organitzar-se d'una forma continuada els primers
nuclis del moviment obrer. Observam que a les èpoques
democràtiques, com la I República, la II i els anys 1977-79, hi
ha un desenvolupament més fort del moviment obrer que a les
èpoques de dictadura o democracia retallada.
El moviment obrer ha
tingut sempre unes caracteristiques ben diferenciades a cada illa
i la seva coordinació no ha estat mai massa ferma. Cada illa té
unes circumstàncies económiques propies i el moviment obrer hi
segueix directrius diferenciades. Les opcions obreristes que
trobam són: sindicalisme d'inspiració internacionalista
(A.I.T.) en un principi: sindicalisme socialista (U.G.T.),
anarco-sindicalisme (C.N.T.-C.R.T.) i sindicalisme d'inspiració
catòlica.
Les publicaciones
obreristes foren moltes fins l'any 36. Hem de remarcar: El Obrero
Balear, socialista; Cultura Obrera, anarco-sindicalista i Nuestra
Palabra, comunista. Hi hagué alguns intents d'unitat. Al
començament hi hagué cooperació amb el republicanisme i
sobretot amb la Federación Obrera Menorquina, que fins l'any
1930 va conservar la unitat de les centràls obreres.
Les poblacions on el
moviment obrer fou mes important foren les més
industrialitzades: Ciutat de Mallorca, Inca, Llucmajor, Manacor,
Felanitx, Sóller i Esporles pel que fa a Mallorca: Maó,
Ciutadella i Alaior pel que fa a Menorca, i la ciutat d'Eivissa.
A Formentera hem d'assenyalar els nuclis de treballadors de les
salines.
Els sectors amb mes
organitzacions obreres foren els de la construcció, sabaters,
fusters, treballadors del molí, tèxtil i camperols. Una
activitat molt important fou el cooperativisme. Els conflictes
amb vagues foren nombrosos. Els més importants foren els de
començament de segle i els dels anys 1919, 31, 33 i 36. Amb la
dictadura del general Franco, la repressió del moviment obrer va
ésser molt forta i només a partir del 1970 trobarem noves
organitzacions de treballadors amb característiques prou
diferenciades de les que hi havia hagut fins al 36, ja que el
modèl econòmic de les Illes, sobretot de Mallorca i Eivissa, es
veurà molt afectat pel turisme massiu. Remarquem, a les
eleccions sindicàls, la importancia de C.C.O.O., U.G.T., U.S.O.
i G.S.U.T., l'S.T.E.I. en el camp educatiu i la Unió de Pagesos,
sobretot a Mallorca i Eivissa, malgrat que en aquest sector hi
hagi dificultàts d'organització a causa de la influencia del
caciquisme.
La industria, abans de
marcat caràcter artesanal, es desenvolupà en la segona meitat
del segle XIX impulsada pel tràfic comercial. Primer fou la
tèxtil i després, el 1870, la del calçat (Inca) i orfebrería
(Menorca), s'afegiren a les industries agrícoles (oli, sabó,
vins, aiguardents, etc.). Aquest procés s'intensificà durant el
segle XX i s'ampiià a altres grups industrials generalment
encaminàts al consum interior.
Cap al 1870 els capitals
formats en l'empresa comercial, especialment d'ultramar,
comançaran a entrar en el joc de l'economía insular. El 1872
fou creat el banc "Crèdit Balear". De la mateixa
època és el "Banc Balear", la sucursal del Banc
d'Espanya i la del Banc de Barcelona, i posteriors la Caixa
d'Estalvis (1883), el Foment Agrícola de Mallorca (1890), el
Banc de Sóller (1890), el Banc de Felanitx (1883), el Banc
Agrícola de Pollença, el Foment Industrial i Mercantil de
Llucmajor, i d'altres. Aquesta activitat financera continua al
llarg del segle XX amb la creació del Banc Agrari de Balears
(1912), Banc de Sa Pobla (1922), Banc del Progrés Agrícola
(1917), Banca March (1926), Banc de Manacor (1920), les caixes
Rurals impulsades pel Bisbe Campins, etc. Moltes d'aquestes
entitats més tard foren absorbides pels grans bancs peninsulars.
Al mateix temps que les
comunicacions marítimes milloraven, les interiors també ho
feien. Des del 1846 en qué la xarxa de carreteres passà a les
mans d'Enginyers de Camins s'inicià una modernització i
ampliació de la xarxa viària. En 1872 el ports passaren a
dependre de les Juntes d'Obres de Port, les quals planificaran i
dugueren a terme considerables millores i ampliació de les
instal-lacions portuaries. Finalment, el 1875 s'inaugurà el
primer ferrocarril de Ciutat de Mallorca a lnca, el qual
posteriorment arribà a altres poblacions, i el 1913 començà a
funcionar el de Ciutat a Sóller, que més tard fou electrificat.
Tot aquest procés
posava les Illes en una forta dependencia de l'exterior com ho
demostren les crisis de la vinya i la que paralitzà l'economía
insular amb motiu de la guerra colonial de 1898, les quals
determinaren modificacions en les estructures, realitzades cap al
1910.
Al llarg del segle XIX i
XX la població experimenta un notable creixement a causa de la
disminució de la mortalitat i l'augment de la natalitat. Encara
en el segle XIX hi va haver mortalitats extraordinaries, com la
de la pesta bubònica d'Artà, el 1820, la pesta groga de 1821 i
la de 1870, i el cólera de 1865. Però el que retardà més
l'evolució demogràfica va ser l'emigració produïda per la
crisi de finals de segle en qué les Illes disminuiren els seus
efectius absoluts. El corrent emigratori continua moderadament
fins al 1960 en qué les Illes es convertiren, a causa del
turisme, en receptores d'un fort corrent immigratori procedent
del Sud de la península.
L'etapa pre-capitalista
a les Illes acabarà amb l'aparició del fet turistic i la
intervenció del capital multinacional en la seva economía, cosa
que augmentarà la dependencia de l'exterior.
LA GUERRA CIVIL
L'alçament militar del
18 de juliol trobà a Mallorca una débil resistència a causa,
en part, de l'actitud del gobernador republicà que es negà uns
dies abans a donar armes als homes del Front Popular. El moviment
militar fou dirigit pel general Goded, el qual , una vegada
assolit el control de la situació, partí cap a Barcelona, on
morí. Els dies 20 i 21 es declarà una vaga general a ciutat i
en pobles coro Pollença, Manacor, Sóller, Binissalem, sa Pobla
i Esporles, així com diversos moviments de protesta. Començaren
les primeres repressions efectuadas per elements de Falange
principalment.
A mitjans d'agost es
produi el desembarcament del comandant Bayo entre Portocristo i
Punta Amer, amb tropes provinents de Menorca. Després dels
primers moments de confusió entre les tropes insurrectes, el
front s'estabilitzà entre Portocristo i Son Servera. Al cap de
poc arriba el Conde Rossi amb les tropes italianes que portaven
ajuda militar pagada pel mallorquí Joan March al govern italià.
Bayo esperava la capitulació de l'Illa, que no es produía,
mentre que la superioritat tècnica italiana començava a ferse
notar. Davant aquesta situació, el govern de Madrid ordenà la
retirada de les forces republicanes de Mallorca i les féu tornar
a la península. La repressió de gent d'esquerres continua i es
féu mes dura.
Pel que fa a Menorca, a
pesar que també hi va haver un intent d'insurrecció dels
militars contra la República, un grup d'oficials i soldats de
Ma6 i Es Castall detingueren Josep Bosch, cap de les forces
insurrectes, i el fusellaren juntament amb altres oficials. La
gent mes significativa de la dreta i capellans fóu empresonada.
Després del bombardeig de 18 de novembre foren afusellats altres
dretans i capellans. l'arribada de José Brandaris significa el
comengament de l'organització d'una vertedera economía de
guerra. Després de la caiguda de Barcelona la situació torna
desesperada i pel febrer del 1939 es negocia la rendició de
l'Illa. La repressió hi fou forta.
El 18 de juliol Eivissa
restà sota el poder franquista fins que en fou alliberada per
les tropas d'en Urribarry i d'en Bayo. La ciutat fou atacada per
l'aviació franquista i pel setembre l'Illa fou abandonada per
les tropes republicanes. La repressió hi tingué la tònica
iniciada a Mallorca.
LES ELECCIONS
Par analitzar les
eleccions generals del segle XX les Illes hem de partir del fet
que l'estructura centralista de l'estat fa que tinguem una
realitat provincial i que encara no hem pogut restaurar ni
reconstruir les institucions d'un país que abans del decret de
Nova Planta havia tingut autogovern.
Una circumstància a
tenir en compte es que les Balears son districte electoral únic
i només a les eleccions de 1977-79 cada illa tindrà una
representació pròpia al senat: Mallorca tres senadors, Menorca
un i Eivissa-Formentera un. El nombre de diputats-circumscripció
de les Balears serà de sis el 1977-79 i set durant la II
República. Fins a les eleccions de 1931 no podem parlar de
sistema electoral democràtic ja que el caciquisme feia que el
torn de partits funciones sense cap mena de dificultats. Serà a
partir de la II República quan podrem parlar d'uns
plantetjaments electorals amb debat obert.
Les eleccions generals
de 1931 constan a les Illes un resultat favorable als
progressistes. Les candidatures presentades foren la republicana
federal-socialista, republicans de centre, dreta republicana amb
regionalistes, concentració republicana i P.C.E. A Ciutat de
Mallorca, Menorca i Formentera el triomf fou per a les esquerres;
a Eivissa i a la majoria de pobles de Mallorca la dreta va
guanyar, entenent per dreta els republicans de centre i la
candidatura anomenada dreta. Sortiren elegits cinc diputats de
l'esquerra i dos de dretes, un d'ells -Joan March, el gran
financer, anomenat "En Verga", que ja dominava els fils
de l'economía de Mallorca, el qual, en combinació amb en
Matutes, d'Eivissa, controlava també el capitalisme d'aquella
illa.
Les eleccions generals
de 1933 presenten una varietat més grossa. Les candidatures de
dreta i republicans de centre es varen unificar. Es presentaran
també els republicans radicals de Lerroux, la coalició
republicano-socialista i el P.C.E. La dreta obtingué la victoria
pertot ajudada per la divisió del republicanisme. El comunisme
va avançar, ja que va tenir vots a moltes poblacions de les
Illes encara que continuaren molt minoritaris. Sortiren elegits
cinc diputats de les dretes per les majories, i dos radicals per
les minories. També els lerrouxistes a les Illes tinqueren un
paper molt complex i d'entesa amb la dreta. Resultats esquerrans
destacats només n'hi hagué a Esporles, Calvià, Capdepera i
alguns districtes treballadors de Ciutat.
Davant les eleccions de
1936, dretes i esquerres es presentaren en dos blocs. El Front
Popular, que va guanyar a nivell destat, aquí va perdre malgrat
l'esforç propagandístic i organizatiu. Es va parlar de
"pucherazo" per part de les esquerres, les quals
demanaren l'anul-lació de les eleccions i fer-les de nou. No es
pogué aconseguir una nova votació, però cal valorar la unitat
de les esquerres i l'avanç aconseguit ja que, s'arribà als
60.000 vots enfront dels 90.000 de les dretes.
Els avanços de la
democracia, les possibilitats d'un estatut d'autonomia i fins i
tot la possibilitat de federació amb Catalunya s'aturen amb la
guerra civil. El franquismes i la democracia orgànica no
permetran aquest tipus de democracia i participació popular.
Només a partir de la Llei de reforma política de 1975 anirem
entrant en la realitat política d'avui.
Les eleccions del 15 de
juny de 1977 confirmaran el camí d'una reforma del franquisme i
foren el pas previ de la Constitució de l'Estat espanyol. Una
qüestió fou plantejada per primera vegada a les Illes: un pacte
autonòmic que fou signat per totes les forces polítiques i que
les comprometía a aconseguir un estatut d'autonomia per a les
Illes.
Les candidatures que
varen anar a les eleccions foren U.C.D., que obtingué quatre
diputats: P.S.O.E., dos diputats; A.P., Unitat Socialista,
P.C.C., Unió Autonomista.... Organitzacions autòctones només
ho eran el P.S.I., amb la candidatura Unitat Socialista, i la
Unió Autonomista. Les diferencies entre els dos partits
guanyadors i la resta de partits fou molt grossa i l'ordre en
qué quedaren es el que hem esmentat. Quant al senat, a Eivissa
un senador d'A.P., Matutes, familiar del diputat dretà de la II
República, a Menorca un senador d'U.C.D. i a Mallorca dos
d'U.C.D. i un del P.S.O.E. Les eleccions de 1979 representaren un
avenç cap a l'esquerra: els nacionalistes obtingueren una
quantitat de vots no gens menyspreable, i es mantingue el
predomini, igual que el 1977, d'U.C.D. L'únic canvi fou
l'elecció del senador unitari de l'esquerra autonomista
mallorquina.
-
Pep Cardona. Marzo 1997. Palma de Mallorca.
|